Rugby Club Sitges

..”Tota la meva vida ha anat lligada a l’esport. Sempre m’agradat. Ja de petit, quan només era un nen la bicicleta era la meva companya inseparable. Al col·legi participava en tot tipus d’esports escolar: atletisme, bàsquet i futbol, equip del qual vaig ser capità el meu darrer any d’escola.
 

Durant el curs 1973-74, vaig conèixer l’Eloi Juanola a la Universitat Industrial de Barcelona, èrem companys de classe. Per aquella època ell, encara juvenil, ja jugava al primer equip de rugby del Club Natació Poble Nou. “El Grapas”, com el coneixíem, fou un gran flanquer. Recordo que constantment em convidava a entrenar amb ell, sempre em deia que el meu caràcter encaixava amb el rugby, però jo jugava a futbol en un equip del meu barri, l’Arsenal. Jugàvem els dissabtes a la tarda a les velles instal·lacions de Martí Codolar, davant de l’hospital de la Vall d’Hebron. Per motius que ara no recordo bé, el meu equip es va dissoldre a mitja temporada i em vaig trobar per primer cop  a la meva vida sense practicar cap esport.
 

Així va ser el meu primer contacte amb el rugby, a l’hivern, amb molt fred i en un lloc inhòspit com era el vell camp de futbol de la Trinitat Vella, darrera de l’antiga presó de dones, on entrenava el C.N.P.N. El meu primer entrenament va ser amb el sènior, que militava a 2a Nacional, un equivalent al que ara seria la Divisió d’Honor B. Allà hi havia jugadors de gran nivell, incloent-hi varis internacionals a diverses categories i un absolut.
 

L’acollida, el tracte, l’ambient, el joc,…..aquell dia la meva vida va fer un Canvi, jo vaig canviar, tots els altres jocs es van esvair del meu cap. El Rugby em va entrar per les venes, pel Cervell i en una època fou una obsessió. Com oblidar el meu primer partit a Sant Boi, davant del Montjuïc, per un torneig de la Mercè? Com oblidar la meva primera final de copa amb els cadets? La qual vam guanyar 12-4 (quan un assaig encara valia 4 punts) davant el Bellvitge (actual Hospitalet) i on vaig marcar el tercer assaig a la Fuxarda. O el meu debut amb el sènior B a Cornellà, quan encara era juvenil? O la primera convocatòria amb el primer equip, per a un partit de Copa del Rei, tot i que no vaig arribar a jugar? Els hi dec molt a tots els meus entrenadors: Jaume Asensio; el binomi Manolo-Carlos (Manuel Milian y Carlos Gonzalo) autèntics baluards del club; Josep Bravo, J.A. Ojeda, Miguel Martos, Josep Messeguer “Txepo” i Josep Maria Fé; però també a tots els meus antics companys, els partits, els viatges, les anècdotes i les festes, especialment les dels diumenges a latarda al local del BUC, al Ps de Colon, també tinc un grat record d’Ernest Santolalla, “papi” per a tots nosaltres, president que al gimnàs ens passava al jovent partits de V nacions gravats en super 8, sense veu i on feia ell mateix de narrador, moments només superats pel nostre Dominic Begg.
 

Si, ja ho sé, avui toca parlar del nostre club, el nostre Rugby Club Sitges. No, no m’he oblidat. El que passa es que quan vam començar a a caminar a Sitges, el CNPN estava fora de combat, no existia( tot i que ara, afortunadament, s’ha recuperat). Semblava que jo hagués sortit del no res del Rugby i van ser ells, tots i cadascun d’ells, els que em van ensenyar tot el que sempre he volgut transmetre aquí, els valors dels nostre meravellós joc del RUGBY, amb majúscules. Y que sense ells, potser no existiríem ara nosaltres. Potser m’he estic allargant una mica però tenia la necessitat d’explicar-vos tot això.
 

Durant un temps, els endevins del lloc ens van pronosticar una vida efímera, “a aquest poble son teniu res a fer” “aquí només agrada això o això altre”. Per sort, altra gent ens va donar suport i ens va ajudar. És de justícia recordar a Valentí Estrada, que ens posa en contacte amb l’ajuntament i malgrat tenir 34 o 35 anys va jugar amb nosaltres vàries temporades. A Manuel Escobosa, president del Patronat Municipal d’Esports que va fer possible que entrenéssim al camp de La Blanca i deixéssim la platja on entrenàvem sense llum, ni dutxes, ni vestuaris,….També vull recordar la figura del malaurat Manuel Martínez, que llavors era el president del C.R. Bonanova, i que gràcies a ell, per primer cop  un equip del R.C.Sitges va saltar a un terreny de joc. Van pagar el camp (La Fuxarda), l’àrbitre, el tercer temps i fins i tot ens van deixar els seu equipatge de reserva per poder jugar. La majoria de xavals no tenien botes, i els germans Ferran, Toni i Jordi ens van portar un sac de botes velles per repartir. Es va jugar un dissabte de maig, a la tarda, i l’equip de cadets entrenat per Jorge Leibman va  arrencar un empat a 17, gràcies a que Manolo (Manuel Lopez) interceptà la transformació del darrer assaig d’ells davant dels pals sense saber que podia fer-ho. També val  dir que durant el nostre primer any de competició teníem dos equips, cadets i sèniors, i només un equipatge amb 22 samarretes. Així que com esl cadets jugaven el dissabte a la tarda, a la nit esteníem les elàstiques , sense rentar, per a que els sèniors les poguessin utilitzar el diumenge al matí. No oblidarem el llarg exili, de més de 15 anys, al patatal del Casanovas (Huerto Stadium,para los viejos del lugar), on durant anys per portar els cadets i juvenils havien d’anar fins Gavà en tren i de l’estació al huerto en viatges amb el meu destartalat Talbot 1200.
 

Sobre si tots aquests esforços calien, apart que David Capdevila fou seleccionat per la catalana i es proclamà a Sevilla campió d’Espanya en categoria cadet, també tenir en compte que després de  l’etapa de cadets i juvenils, la majoria d’aquells jugadors van passar en bloc al sènior i van forjar la base de l’equip que ens va treure del pou de 3ª, aconseguint dos ascensos consecutius més una final de copa, situant-nos a 1ª catalana, d’on ja no ens hem mogut. Alguns d’ells es van quedar pel camí: David i Jordi Capdevila, Toni Iranzo, Ivan Ferre, Agustí Ferer i el gran capità “Sari”; tots ells grans jugadors i molts altres que no cabrien en aquest text, però que van col·laborar. D’altres, els que encara continue per aquí, heu tingut la sort de coneixe’ls, 20 anys després segueixen a la bretxa, jugant pel nostre club, parlo d’Ôscar Molina, Ezequiel Canepa, Martín Bregante, Pedro Castilla,….Per això i per un munt de detalls més tots els esforços i sacrificis es van merèixer amb escreix per la recompensa obtinguda.
 

Encara hi ha algú més que m’agradaria anomenar: Frank Quitante, Franjispania per a tots nosaltres, que a més a més de ser el Mig de Melè de l’equip, fou tresorer, secretari i sobretot gran cartellista i publicitari. Els seus cartells van captar jugadors (els primers que es van fer), senzillamente foren l’Òstia. “Phamptom? Porsche? Harley? Tu ets la millor màquina, juga al rugby “o aquell altre “Quan juguis al rugby, deixaràs de veure “Filiprim”(programa de TV)” ja formen part de la Nostra història. Tots dos ens vam fer un fart de currar abans que la gent es comencés a implicar. Os contaré que jo tenia un somni, m’asseia sense fer res i l’engranatge del club funcionava sense que haguéssim d’intervenir per res. Somniàvem un impossible.
 

Han passat els anys, vàries juntes directives, molts jugadors i ha arribat el moment en que em puc asseure a qualsevol camp i mirar com juga qualsevol dels equips del RC Sitges que competeixen a totes les categories i malgrat que els jugadors joves, els nous i inclòs la gent que treballa per al Club no saben qui sóc, em sento molt orgullós, una satisfacció immensa per veure tot allò pel què vam lluitar i vam treballar, a la “cancha”, i als despatxos ha perdurat mes enllà de nosaltres. Les persones passarem deixant el millor de nosaltres mateixos i el resultat del nostre esforç, restarà per a què d’altres continuïn la feina dels seus predecessors i sense demanar mai res per a nosaltres mateixos.
 

Recentment algú em va comentar que el RC Sitges tenia molts estrangers, és veritat, i fou una de les premisses amb les que vam començar aquesta apassionant aventura. Creiem i va resultat ser cert, que un club de rugby encaixaria perfectament amb la personalitat de la Blanca Subur. I és que el nostre club no es podia entendre sese “El Gabatxo”, Tony Shaw, Jonathan Goodman, Carl Craven, el Sevita amb els seus” dulses a Endika,”…i tot els anglesos voluntaris dels Olímpics del 92 i Philip McDonald i Dominic i.Marek, cabrrrones de mierrrda i…demano disculpes pels que em deixo, pels que no he conegut i pels que no hi caben, als que van passar i als que esteu ara aquí, gràcies a tots, perquè contribuïu a fer una mica més gran el nostre club a base de treball desinteressat com Danny Tree o Santiago Caul.
 

Em van demanar unes línies i crec que m’he excedit una mica. Ho sento. El meu comiat és i ha de ser per a “La Vieja Guardia”, a tots i cadascun d’ells que a la meva manera d’entendre són l’autèntica essència d’aquest club, creadors, defensors i transmissors dels valors i principis d’aquest gran club de rugby”…
 

Salut, rugby i birres